Està situat a la partida anomenada, partida del Molí del Salt. S’arriba a ell, passant per una font (la Font de la Teuleria) i el que queda de l’aqüeducte del mateix nom, per un molí (Molí de les Penyes del Salt construït el 1852 per Francisco Ximeno Blanes) i per un antic pont.
La baixada fins al molí està habilitada amb una escala de maçoneria, de manera que l’accés és factible a qualsevol persona. Sens dubte, el molí del Salt és el més singular i espectacular de tota la comarca. Es troba en un emplaçament de parets verticals i aigua. El riu, causant d’aquesta meravella natural, transcorre abans d’arribar al molí, per un congost calcari que en les proximitats del molí realitza un salt d’aigua de gairebé vint metres d’altura.
El molí pot ser visitat en qualsevol moment ja que es tracta d’un paratge de lliure accés. Actualment, el molí es troba en un estat de ruïna bastant avançat: totes les teulades s’han enfonsat, quedant només les parets. L’edifici encara té totes les portes i també les cantonades de carreus, alguns de certa magnitud, igual que les parets, tant la que s’aixeca sobre la roca a la riba del riu com la que es troba en el vessant de la muntanya.
Aquest molí es va construir durant la dècada de 1760-1770 i els seus propietaris, els comtes de Revillagigedo, el van arrendar a diversos moliners abans de vendre-ho en 1865 al senyor Benjamí Barrié Dosonié, cònsol de la seva Majestat Britànica al Regne de València. En 1899, Luís Orta Montpartler, veí de Benilloba, va comprar el molí en nom de la Societat Elèctrica de Benilloba (La Fàbrica de la Llum).
Entre els límits municipals de Benilloba i Penàguila, a prop del Molí fariner de Raimundo situat al terme de Penàguila, hi ha aqüeducte (la Canal) que consta de dos arcs. La seva particularitat és la diferència de grandària dels seus arcs, un de petit i l’altre de grans proporcions i de disseny corbat. Aquest aqüeducte es va construir en 1794 perquè la síquia d’Ombria travessés el Barranc i regués les hortes de Benilloba.
Edifici d’interès arquitectònic restaurat el 1993 i 1995 per alumnes d’Història de l’art de la Universitat de València. Església neoclàssica, la seva planta és de creu llatina amb nau de tres trams i capelles laterals amb el típic corredor sobre les cornises dels draps laterals. El creuer està cobert per una falsa cúpula que no es reflecteix a l’exterior. El presbiteri és profund i la volta de canó s’orna amb florons i amb frescs que representen quatre heroïnes bíbliques i a Sant Joan de Ribera. La capella de la Comunió (segle XIX), independent, està situada a l’altre costat de la torre: consta d’una nau amb volta de canó, amb llunetes en els extrems. En un costat s’alça la potent torre prismàtica de carreus, de quatre cossos cúbics, ben proporcionada, sense més coronació que l’últim cos, igual als inferiors, que alberga les campanes.
Una ceba petita.
1/3 quilo (depèn de la gana dels comensals) de mongeta blanca remullada.
1/2 quilo de costellam de porc.
2 o 3 naps gruixuts.
Botifarra de carn.
Un bon grapat de cards (els congelats dels supermercats com Mercadona són fantàstics i ja vénen nets).
Es pocha amb molt poc oli la ceba.
A continuació s’afegeixen els altres ingredients i amb aigua que ho cobreixi, a bullir fins que les mongetes quedin tendres.
El brou ha de quedar espès.
Quan ja està al punt se li afegeix la sal i se li dóna un bull lleuger.
